BONSAIS

Una història curta. Només de 10 línies

Barrets de Barcelona

Una vegada, fa molt de temps, un grup d’amics de la ciutat de Barcino, per Carnaval, es van disfressar. Ho van fer amb uns barrets ben extravagants. Eren enormes, amb grans edificis al damunt: torres, palaus i mansions de tots colors que tenien formes ben estranyes. Mentre desfilava la comparsa xerraven i anaven assegurant que en el futur aquests edificis existirien.

Curiosament, anys més tard, es van construir els edificis més emblematics de Barcelona amb les formes d’aquells barrets. Després es va saber que en aquella comparsa hi havien els millors arquitectes del moment.

Sembla ser que, encara avui, els arquitectes porten els edificis dins el seu cap i any rere any disfressen la ciutat amb les construccions més singulars.

Xavier Infantes i Martí Porta + Dani Espresate i Jordi Roura
Veu: Laura Pau

L’aniversari de la Berta

La Berta és una nena una mica particular perquè quan és el seu aniversari li surt un pastís al cap. No ho celebra amb les seves amigues perquè no vol que li vegin el pastís del cap. Però té moltes ganes de celebrar els seus nou anys i ha decidit convidar-les.

Les amigues de la Berta, en entrar a casa seva, s’han quedat bocabadades amb la casa perquè és molt gran i plena de quadres, gerros, figuretes, rellotges, catifes i objectes de colors.  Espectacular!

La Berta, al principi, s’ha pensat que era pel pastís al cap, que s’havien quedat amb la boca oberta, però les seves amigues no li han donat cap importància. Això sí: s’han posat les botes menjant el pastís! 

Jana Martín+Jordi Roura

Veu: Laura Pau 

El gat gegant

Hi havia una nena a qui li agradava passejar cada dia. En una de les seves caminades, va trobar un gat abandonat i se’l va endur a casa seva. Li va donar de menjar i el va acollir a la seva habitació.

Procurava que tingués tota mena de menjar: sardines, ratolins i fins i tot llaminadures per a gats. Tant i tant menjava el gat que un dia es va adonar que s’havia engreixat molt i ocupava tota l’habitació. La mare, com que el gat era tan gran i encara anava creixent, no el volia a casa. Li va dir que el deixés al carrer.

Quan es va fer fosc, la nena i el gat van sortir al carrer i, tot passejant, van trobar una casa sense ningú i s’hi van quedar a dormir.

Com que no s’hi estava malament, van decidir viure sempre allà, els dos junts.

Neus Navarro + Dani Espresate i Jordi Roura
Veu: Laura Pau

El pati verd

A Barcelona, al barri del Guinardó, hi havia una escola que era com totes: tenia professors i hi havia nou classes amb 25 alumnes cada una. L’única cosa que diferenciava aquella escola de les demés era que no tenien arbres al pati. Ni un. El terra i les parets eren grises, de ciment i només tenien una mica de color les cistelles de bàsquet i les porteries de futbol i això la feia poc alegre.

Els alumnes de 6è, el més grans, estaven cansats del pati gris i sense arbres. Van decidir fer alguna cosa per millorar-ho.  Després de pensar i parlar, van posar-hi flors i plantes, però d’una manera diferent. Les flors estaven dins de garrafes d’aigua, com si fosin testos, i les plantes en cabassos vells. I així van tenir un pati més bonic, amb més colors i, de passada, reciclaven.

Jan Santandreu+Jordi Roura+Dani Espresate

Veu: Laura Pau

Un arbre fet de vent

Hi havia una vegada una nena que li agradava molt llegir. Cada dia es llevava molt d’hora i anava a un parc a llegir sota les branques d’un arbre molt vell.
Un bon dia la nena que portava un llibre titulat Un arbre fet de vent, va pensar que el podia llegir en veu alta perquè l’arbre el sentís.

De cop i volta, l’arbre li va xiuxiuejar:

-Aquest llibre és meu, el vam fer el teu avi i jo quan érem petits. D’on l’has tret?-

La nena molt sorpresa li va dir que l’havia trobat dins d’un bagul, que l’havia obert amb una clau que tenia com a penjoll. L’arbre li va contestar que el seu avi li havia dit que li regalaria a algú que fos molt especial per a ell.

Ah!, és clar, per això li havia regalat a la seva néta.

Carla Martos+Jordi Roura
Veu: Laura Pau

Quan es fa fosc (Conte de por)

Quan els tres germans van tornar d’escola van haver d’obrir la porta amb la seva clau perquè els pares encara no havien tornat de la feina.

Van fer el cor fort i van tancar de seguida, no fos cas que darrere seu entrés algú. Van obrir tots els llums de la casa de planta baixa on vivien.

De sobte, els va semblar que sentien un soroll, com si algú volgués entrar i esgarrapés les parets. I, com que eren a la cuina, van beure un got d’aigua per desfer el nus que se’ls li feia a la gola. Van córrer a tancar totes les finestres i es van refugiar a la seva habitació.
El soroll, es va repetir. Van obrir l’armari i van mirar sota el llit. I els va semblar que sentien unes passes lentes que s’acostaven pel passadís.

Van comprendre que s’havien equivocat perquè ara ja no podien fugir. No estaven sols, a casa, perquè s’hi havien tancat en companyia de la Por.

Joaquim Carbó
Veu: Laura Pau

A l’autobús com a casa

A quarts de vuit del matí el pare surt de casa amb les seves dues filles. La mare se n’ha anat abans perquè entra a la feina a les set. Arriben a peu a les cotxeres, les nenes pugen a un autobús i s’asseuen als seients de darrere el conductor, que és el seu pare. Obren les carpetes, acaben els deures i repassen la lliçó sense fer cas de les places i carrers per on passen, sempre els mateixos.   Al tercer viatge seguit, ja s’ha fet l’hora d’entrar al col·legi, de manera que s’aixequen, fan un petonet al pare i aquest, de cua d’ull, veu com caminen cap a l’escola, on es quedaran a dinar.       I a les cinc de la tarda, quan surten, les dues germanes s’esperen a la parada que passi l’autobús del seu pare. Durant els quatre trajectes complets que fan fins que el pare acabi la feina, estudien i preparen els deures per a l’endemà. Més d’un cop, algun passatger que les coneix i aprecia les ajuda a resoldre algun problema una mica complicat.

Joaquim Carbó
Veu: Laura Pau

Volar

Una vegada hi havia un home que desitjava volar i sempre s’inventava històries fantàstiques on ell volava. Pensava que si volés en faria el seu ofici. Deia que volaria fins els núvols i, com si fos música, dirigiria els llamps i trons de les tempestes perquè sonessin com una simfonia, volaria amb les orenetes per aprendre a xisclar com elles, volaria com els rapinyaires i caçaria conills…

Li venien ganes de fer tantes coses que fins i tot les va apuntar.  Cada dia practicava movent els braços de diferents maneres i fent exercicis que li havia recomanat un amic que era monitor de gimnàstica.

Un dia es va adonar que mai podria volar però va recordar totes les històries que havia apuntat i li van agradar molt.

Finalment, va saber a que es dedicaria…seria escriptor.  Era una manera de volar.

Guillem Mèlich + Jordi Roura

Veu: Laura Pau